Acord de París, de 12 de desembre del 2015.

• Fecha: 30 Noviembre 2016
• Fecha de publicación: 22 Diciembre 2016
• Número de Gaceta: 77
• Sección: Consell General

CONSELL GENERAL

1/24

www.bopa.ad

22 de desembre del 2016Núm. 77

Dipòsit legal: AND.2-2015

Acord de París, de 12 de desembre del 2015

Acord de París, de 12 de desembre del 2015

Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 30 de novembre del 2016 ha aprovat el següent:

Acord de París, de 12 de desembre del 2015

En la història dels esforços de la comunitat internacional per fer front al trasbalsament que el canvi climàtic

suposa per a les condicions de vida al planeta Terra, iniciats amb les negociacions que van dur a l’adopció

del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i del Protocol addicional de Kyoto, l’adopció

de l’Acord de París el 12 de desembre del 2015 s’inscriu com un moment clau d’armació de la presa de

consciència de l’acceleració dels fenòmens d’escalfament del sistema climàtic que afecta tota la biosfera. El

Principat d’Andorra és un estat part del Conveni marc de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic (d’ara

endavant, CMNUCC o Conveni marc) des del 2 de març del 2011. Com a estat part del CNMUCC, Andorra

ha participat en les negociacions i en l’adopció del nou Acord a la capital francesa, conjuntament amb 194

estats més.

Obert a la signatura el 22 d’abril del 2016 a Nova York, l’Acord de París és el segon protocol addicional del

CNMUCC, i té com a principal objectiu assegurar el desplegament del Conveni marc en el moment que el

Protocol de Kyoto cessi d’aplicar-se. Els estats que no havien adherit a Kyoto, com és el cas del Principat

d’Andorra, o els estats que no tenien objectius precisos d’acord amb Kyoto, tenen la possibilitat de començar

a aplicar l’Acord de París des del mateix moment de la signatura. El desig d’una raticació ràpida de l’Acord

de París per part d’Andorra posa de relleu la voluntat del Principat de continuar sostenint un momentum

internacional favorable a l’acció climàtica.

Per comprendre la importància històrica de l’Acord de París, cal entendre que la seva adopció resulta

del fracàs del Protocol de Kyoto, que compleix 19 anys d’existència però no ha portat els fruits esperats.

Jurídicament vinculant, Kyoto va ser considerat un instrument innovador per reduir de forma especíca

les emissions de sis gasos identicats com a màxim responsables de l’efecte d’hivernacle, però va entrar

en vigor tardanament, l’any 2005. L’incompliment de les obligacions del Protocol de Kyoto prové principal-

ment del fet que les obligacions es van estructurar entorn al Principi de les responsabilitats comunes però

diferenciades. Aquest principi, que pren en compte la responsabilitat històrica de les nacions altament

industrialitzades, implicava per als estats industrialitzats uns objectius xifrats i unes sancions nanceres

en cas de no respectar-los. En canvi, per als estats en via de desenvolupament part del Protocol, l’absència

d’objectius xifrats no duia cap conseqüència. Aquesta diferència de tractament va produir que el Canadà

denunciés el Protocol, que Austràlia no ratiqués l’Esmena de Doha, que Rússia no acceptés nous com-

promisos del segon període d’obligacions i que els Estats Units d’Amèrica no ratiquessin mai el Protocol

de Kyoto. L’entrada en vigor tardana del Protocol, l’absència d’aquests països altament industrialitzats,

l’escassa acceptació de l’Esmena de Doha, afegides al creixement econòmic dels països emergents, com la

Xina i l’Índia, han resultat en l’augment dràstic de les emissions mundials durant els dos períodes quadri-

ennals d’obligacions (2008-2012 i 2012-2016). El tercer període, 2016-2020, no s’anuncia particularment

millor i l’únic moment real de disminució de les emissions va ser degut a la recessió econòmica dels anys

2007-2008. L’augment dels gasos d’efecte d’hivernacle entre 1992 i 2015 és el millor indicador de la fallida

del Protocol de Kyoto. Tots els actors implicats en la lluita contra el canvi climàtic eren conscients que calia

preveure un règim internacional més agregador i donar una nova empenta a l’esforç per limitar l’augment

de les temperatures, sobretot a la llum de les darreres informacions cientíques.

Convenis internacionals

Signat

electrònicament

per BUTLLETÍ

OFICIAL DEL

PRINCIPAT D

ANDORRA

Data: 2016-12-20

15:42:34

CONSELL GENERAL

2/24

www.bopa.ad

22 de desembre del 2016Núm. 77

Dipòsit legal: AND.2-2015

La cinquena avaluació del Grup Intergovernamental Cientíc sobre el Canvi Climàtic publicada el 2014 indica

que els impactes del canvi climàtic ja són reals i costosos, i que seran molt més alts a mesura que augmentin

les temperatures globals. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides, per la seva part, ha identicat des

del 2007 el fet que el canvi climàtic suposa un risc col·lectiu major i ha reconegut recentment que és un

factor multiplicador d’altres riscos per a la seguretat global. Pel que fa a Andorra, el cap de Govern, en el

discurs fet durant la cerimònia d’obertura de la signatura de l’Acord, va recalcar que entre el 1990 i el 2011

el nivell d’emissions de gasos d’efecte d’hivernacle del Principat, del 28%, s’apropa molt a la mitjana mundial,

que és de 29%, i que la temperatura mitjana creix als Pirineus a un ritme de 0,2º centígrads per decenni,

amb les amenaces que això comporta per als ecosistemes de muntanya i els impactes a les poblacions qui

hi viuen, però també per als serveis ecològics que la cadena dels Pirineus assegura a les regions veïnes i

als equilibris climàtics locals.Andorra és, com tots els altres estats de la col·lectivitat internacional, un actor

que contribueix a l’efecte d’hivernacle i que en pateix les conseqüències. Com tots els altres estats, sent

que és l’hora d’actuar i de prendre mesures i decisions per estabilitzar la temperatura global en uns nivells

segurs per a la humanitat. De fet Andorra ha començat a treballar per complir l’objectiu de reduir ns al

2030 un 37% les emissions en relació amb projeccions immobilistes i contribuir a situar l’escalfament global

per sota del 2 graus centígrads. També ha engegat processos participatius per elaborar eines com el Pro-

cés d’Andorra al canvi climàtic el 2015, i és molt activa en els treballs sobre l’adaptació a escala del massís

pirinenc en el marc de l’Observatori Pirinenc del Canvi Climàtic de la Comunitat de Treball dels Pirineus.

Malgrat el títol poc formal d’acord, l’Acord de París és un tractat de dret internacional a tots els efectes,

jurídicament vinculant, que les parts hauran d’aplicar de conformitat amb el Conveni de Viena sobre el dret

dels tractats. S’insereix precisament en la intersecció del constat d’urgència i del llegat de Kyoto, intentant no

reproduir ni incloure mecanismes i disposicions que han fallit, però recuperant tot allò que sí que permet

fer avançar l’acció climàtica mundial. Així, en els 29 articles de l’Acord de París es cobreixen els principals

aspectes de la lluita contra l’escalfament global que ja coneixíem, i es dóna continuïtat a programes que han

demostrat la seva utilitat, afegint-ne d’altres: en primer lloc la mitigació, o bé, dit en termes menys tècnics,

les accions destinades a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en un temps sucientment

breu per assolir l’objectiu inscrit a l’article 2 de mantenir l’augment de les temperatures globals per sota

dels 2ºC i si és possible d’1,5ºC amb referència a les temperatures preindustrials. L’obligació de mitigació va

acoblada a un sistema de transparència i de comptabilitat mundial de l’acció climàtica de cada estat part del

CMNUCC que servirà per determinar la seva política nacional per reduir emissions. Aquesta comptabilitat

mundial és essencial per entendre en quin camí de projeccions d’augment de temperatures es troba el

món i quines són les accions que no es poden demorar més. L’aspecte col·lectiu és igual d’important que

el nacional. En el moment de la Cimera de París, les dades enviades per cada estat, acumulades, resulten

en unes previsions d’augment de les temperatures globals superiors a 3ºC. Aquesta projecció fa entrar el

canvi climàtic en una zona d’imprevisibilitat absoluta, alertant les consciències de les poblacions arreu del

món. Precisament per contrarestar els efectes ja en marxa del canvi climàtic, l’Acord de París inclou dispo-

sicions relatives a l’adaptació i la capacitat dels estats de fer front als impactes negatius del canvi climàtic,

promovent el desenvolupament sostenible i associant-ho a la noció de danys i pèrdues, també exigida per

reforçar la capacitat de les nacions de reparar i/o recuperar-se dels dits efectes, sense oblidar la part de

l’ajuda indispensable als estats menys desenvolupats i amb menys capacitats per respondre a aquests reptes.

Cal esperar que el principi d’equitat i de les responsabilitats comunes però diferenciades, que reprèn l’article

2 de l’Acord de París, no sigui aquesta vegada cap obstacle per a l’aplicació universal de l’Acord i que tots

els estats, seguint l’article 3, elaboraran i posaran en marxa programes ambiciosos. El nivell d’ambició, que

segons l’Acord ha de ser “tan elevat com sigui possible”, es concretarà en les contribucions nacionals que

els estats hauran de comunicar regularment al secretariat del Conveni marc i que permetran d’avaluar els

esforços de la comunitat internacional, així com també en el fons d’ajuda nancera als països en desenvolu-

pament, que serà crucial per dur a terme la tasca de forma conjunta. L’obligació dels estats desenvolupats

en la continuïtat del Conveni marc de 1992 i el mecanisme nancer que existia per nançar activitats, plans

i programes del Conveni també serà el mecanisme nancer operatiu per nançar l’Acord de París i tot el

sistema de mecanismes de mercat continuarà sent vàlid.