Elements personals del proces penal
Autor | Antoni Sabater i Tomàs |
Cargo del Autor | Jutge d'apel·lacions |
-
Introduccio
Estudiáis els diversos órgans jurisdiccionals, sedentaris i permanents, que constitlleixen la jurisdicció penal, o sia, els Batlles, el Jutge de Delicies Menors i el Tribunal de Corts, així com la figura complexa del Ministeri Fiscal, entrarem en l'análisi dels subjectes que es poden comprendre dintre de la denominació de parts processals.
-
La part processal: concepte
Malgrat que per la influencia del procés civil, s'utilitza en el penal el terme «part», aquest concepte, aplicat al procés penal, és molt deBatllet i ádhuc negada la seva existencia.
Neguen l'existéncia de parts en el procés penal la majoria de penalistes alemanys, Wachs, Johu, Bierling, Von Stenglein, Von Lilientliat, etc., recolzant-se en qué no hi ha una vertadera contradicció d'interessos en l'ámbit substantiu i que els subjectes parcials no s'enfronten amb igualtat de possibilitats, dones el Jutge i el Ministeri Public son «oficiáis participants en el procés»(1) o perqué l'imputat és un mitjá de prova, i el Procurador de l'Estat no ho és, perqué, segons la llei, convé que intervingui ádhuc en favor de l'imputat o acusat, a vegades(2). Otto Mayer, en una posició ecléctica, nega la qualitat de part al Ministeri Fiscal, pero no a l'imputat. Manzini sosté que el procés penal és un procés de part única, perqué l'organ de l'Estat, com imparcial que és, no pot considerar-se'l com a part.
Al contrari, Guarneri proclama l'existencia de parts com a condició essencial del procés. Per a Viada i Aragoneses(3) part, en sentit material, és el que ha produit el dany i el danyant, o ofensor i l'ofés.
Parts en sentit processal o formal: son la societat, un particular i l'encausat. I parts en sentit instrumental: el Ministeri Fiscal i l'advocat Acusaciór, d'una part, i l'advocat de la defensa, per l'altra part.
Planck, Kries, Merkel i Hippel recolzen el concepte de part en el dret material, a la realització del qual el procés serveix.
Afirmen dits autors, que, part és sempre, en sentit material del costat de l'acusació, l'Estat, representat pel Ministeri Fiscal i també, en el seu cas, per l'Acusaciór privat, al costat oposat, l'inculpat, de la relació jurídica substantiva del qual es tracta.
En definitiva, després de contrastar les diverses opinions dominants, entenem, amb Fenech(4), per part, en sentit processal, la persona «rem in indicium deduceus», d'una part, i de l'altra, «is contra quem res in indicium deducitur», és a dir, la persona que demana i aquella contra la qual es demana al titular de l'organ jurisdiccional, l'actuació de la pretensió penal i la de rescabalament, en el seu cas.
Per Beling, actor és el que demana en nom propi en el procés, ja personalment o mitjan§ant representació i «debitor, reus», acusat o part passiva, aquella persona o persones contra les quals es dirigeix l'acció processal o procediment.
Tot i aixó, tan sols es pot establir que el nostre procediment penal és un procés relatiu o limitat entre parts, i sempre adoptant un concepte de part diferent al que s'empra en el procés civil. Perqué el Ministeri Fiscal no demana l'actuació de la llei en nom propi, actúa promovent objectivament l'acció de la justicia i el manteniment de l'ordre jurídic pertorbat. Tampoc no poc argüir-se l'existencia de parts, en els sumaris iniciats «ex officio», a la vista d'una noticia sobre la comissió d'un delicte, desenvolupat i acabat sense processament ni altra activitat que la del Batlle i la més facultativa que real, del Fiscal, perqué cap part no, ha intervingut en aquest tipus de sumari; ans, al contrari, hi ha contraposició de subjectes en la fase sumarial en que hi ha intervingut querellat particular o privat.
El pur procés de parts está en la fase del judici oral, per la posició oposada, almenys entre el Ministeri Fiscal i el processat, junt amb els quals podrá actuar l'Acusaciór particular, l'Acusaciór privat i Tactor civil, així com els responsables civils directes i subsidiaris.
En els delictes perseguibles a instancia de part, la dualitat imprescindible será la de l'Acusaciór privat i el processat.
-
Parts Acusacióres
-
El Ministeri Fiscal
La figura fonamental en tots els sistemes de tipus acusatori formal és el Ministeri Fiscal, les línies históriques generáis i funcionáis del qual han estat estudiades amb anterioritat i a elles ens remetem per evitar repeticions inútils(1).
-
Acusaciór popular
Junt a l'Acusaciór oficial, representat pel Ministeri Fiscal, algunes legislacions (Anglaterra, Estats Units, Italia, Espanya) admeten l'Acusaciór popular, atorgant a qualsevol ciutadá ofés o no pel delicte, el dret d'exercitar l'acció penal.
Aquesta institució no compta, aixó no obstant, amb l'acollenca de la majoria de la doctrina, per considerar-la inútil i perillosa.
A l'acció popular es refereix l'art. 15 de la Llei Processal Penal, en estatuir que «l'acció penal per delicte o falta és pública».
Per major claredat convindria afegir al text transcrit que el seu exercici correspon a qualsevol ciutadá andorra (quivis ex populo) ofés o no pel delicte, perqué, si no de la seva redacció sembla desprendre's que el seu exercici queda limitat a qué ho sigui d'ofici o pel Ministeri Fiscal; és clar que després, en establir els articles 15 i 39, el dret a denunciar o querellar-se, resulta clarificada la qüestió.
L'exercici de l'acusació popular també hauria de condicionar-se a l'existéncia de delicte i no de la comissió d'una simple falta o contravenció, perqué, per greu que sigui, creiem que no pertorba l'ordre social amb la intensitat necessária per a posar en marxa la justicia, i, endemés, perqué el móbil o interés que en la majoria de supósits impulsa a actuar, no respon a la idea de lluita contra el crim.
L'Acusaciór popular té una posició processal análoga a la del Fiscal, del que és un «litis-consort» i no un coadjuvant, excepte quan aquell mantingui una tesi absolutoria, en el qual supósit mantindran posicions enfrontades.
L'Acusaciór popular podrá renunciar a la prossecució del judici, renunciant a l'acció i apartant-se de la querella, pero podent encórrer en responsabilitat criminal en cas d'Acusació o denuncia falsa.
-
Acusaciór particular
L'Acusaciór particular és el que exercita l'acció en qualitat d'ofés per delictes perseguibles d'ofici(1).
Pastor López(2) propugna que a l'Acusaciór particular, se'l designi amb el nom de «persecutor», o, «perseguido processal», perqué usant aquesta terminologia es tindria l'avantatge de coincidir amb la que utilitzen les legislacions estrangerers, com l'americana, l'anglesa i la francesa, en les quals baix la denominació «criminal prosecution», i «Poursuite», es designen les activitats prévies al plenari.
No tots els autors están d'acord amb l'existéncia de l'Acusaciór particular. Les teories favorables a la presencia de l'acusació particular sostenen la seva conveniencia per l'estímul i major efectivitat del «ius puniendi», i perqué desenvolupa l'esperit de col.laboració amb la Justicia (Alcalá Zamora, Prieto Castro); les teories contráries a l'Acusaciór particular es recolzen en qué la intervenció de l'Acusaciór és tan sols el desig de venjanca i l'interés crematístic de l'ofés o perjudicat; i aqüestes raons son les úniques que motiven l'exercici del l'acció penal (Florian, Manzini, Levene).
Viada i Aragoneses-(3) sostenen que si l'exercici de l'acusació, és l'actuació de l'acció penal que representa el dret al cástig, s'haurá de concloure que aquest dret no pot correspondre al particular en cap cas.
Si bé aquesta posició és correcta perqué l'efectivitat de «ius puniendi» tan sols pertoca a l'Estat, raons de política criminal abonen les teories favorables a l'acusació particular, perqué impulsa i fiscalitza la investigació i comprovació dels fets, i pot col.laborar a la rápida terminado de les actuacions.
L'Acusaciór particular podrá proposar en la querella i en el sumari les proves conduents a l'esbrinament del delicte i a l'assegurament de la persona del delinqüent i de la prova (art. 42 de la Llei Processal), pero, si el delicte fos públic, el Batlle, d'ofici, o a proposta del Fiscal, podrá declarar secret el sumari, per l'Acusaciór.
Per assumir la qualitat d'Acusaciór particular en la fase intermedia, haurá de formular escrit de qualificació provisional, i, obert el judici oral, mantindrá la pretensió punitiva i el rescabalament, si procedeix.
-
Acusaciór privat
L'Acusaciór privat és aquella part necessária dels procediments tan sols perseguibles a instancia de part; i en els quals demana la incoacció del sumari, la investigació i comprovació del delicte, el processament del querellat i adopció de mesures que garantitzin la celebració de l'ulterior judici i l'execució de la sentencia que recaigui(1), és a dir, assumeix tota la cárrega i l'activitat processal que correspon al Ministeri Fiscal.
A diferencia de l'Acusaciór particular, la renuncia o el desistiment realitzat per l'Acusaciór privat, posa fi al procés, potestat que no gaudeix l'Acusaciór particular, ja que seguirá la prossecució del procediment, per tractar-se de fets públics perseguibles d'ofici.
-
L'actor civil
L'actor civil, escriu Fenech, és aquella part Acusacióra contingent que exercita la pretensió de rescabalament, en reclamació de la restitució de la cosa, reparado del dany o indemnització del perjudici produít per l'acte punible. Segons l'article 18 del Codi de Procediment Penal, está legitimat per a exercitar l'acció civil tota persona que hagi sofert danys i perjudicis directament causats pel delicte o falta. Podrá intentar-se directament amb la penal o, per separat, en judici civil. En aquest últim cas, no es podrá exercir l'acció civil fins que hagi estat resolta l'acció penal per sentencia ferma.
El subjecte passiu del dany i actiu de l'acció civil, és, segons l'article transcrit, el titular de l'interés directe o immediatament lesionat per l'acte punible i el que podrá exercitar l'acció civil juntament amb el Ministeri Fiscal, al qual li imposa també l'obligació d'exercitar-la, sempre que la...
-
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba