Llei general d'ordenació del territori i urbanisme, de 29-12-2000.

Llei

general d'ordenació del territori i urbanisme

Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 29 de desembre del 2000

ha aprovat la següent:

Exposició de motius

La necessitat d'establir un marc normatiu de l'ordenació del territori, de la

planificació de l'urbanisme i del procés constructiu es fa sentir d'ençà d'una

colla d'anys i de forma més notable a partir del 1993, després de la promulgació

de la Constitució i la Llei qualificada de delimitació de competències entre el

Govern i els comuns. De fet, després de les ordinacions promulgades pel

Consell General durant els anys setanta i inicis dels vuitanta, que van servir de

base normativa per establir les zonificacions i per a la redacció de les

ordinacions comunals sobre urbanisme i construcció actualment vigents, no

s'ha avançat gens en la matèria.

Cal remarcar que aquelles ordinacions, les generals i les comunals, no han

constituït mai un instrument de planificació i de previsió per a una política

d'ordenació del territori ni per a l'establiment de l'equilibri necessari entre

població, activitats, infrastructures i serveis. Les ordenacions, limitades en la

pràctica a qualificar zones distintes i sobretot a regular el procés d'edificació,

han seguit un camí invers al de la projecció cap endavant, i gairebé sempre han

intentat resoldre conflictes i situacions anteriors a base de disposicions

limitadores, prohibitives i mitjançant un intervencionisme excessiu en la fase de

l'edificació. En canvi, hi ha hagut una manca d'intervenció pública en la fase

prèvia i més important, relativa a la parcel·lació, la urbanització i la previsió per

a infrastructures, serveis i equipaments col·lectius. No es pot oblidar tampoc el

greu problema de la manca de sòl públic i tots els relacionats amb situacions

d'incertesa, precarietat i inseguretat jurídica, que sovint han estat causa

d'improvisacions irremeiables en el moment de trobar solucions costoses i a

curt termini.

Aquesta Llei, a partir dels principis de la utilització racional del sòl, l'interès

públic, la funció social de la propietat i la justa distribució dels beneficis i

càrregues derivats del procés urbanístic, pretén establir les bases per fer

possible una ordenació del territori previsora i protectora, per regular l'activitat

urbanística i la construcció amb l'objectiu d'aconseguir l'alliberament de sòl

públic dins els marges de les necessitats col·lectives, i també el creixement

harmoniós i ponderat dels nuclis d'activitat i d'habitatge juntament amb les

infrastructures, els equipaments i els serveis inherents a aquest creixement i al

benestar general.

De conformitat amb les disposicions de la Llei qualificada de delimitació de

competències, del 4 de novembre de 1993, la Llei present, dins el marc general

d'actuació que traça amb vista a una política d'ordenació nacional i coherent,

deixa a la competència dels comuns la qualificació del sòl, la redacció de llurs

plans d'ordenació i urbanisme, dels plans parcials i especials i de les

ordinacions reguladores de la normativa subsidiària, de la rehabilitació i de la

reforma interior, així com tot el procediment administratiu per atorgar les

llicències per a totes les actuacions en la matèria que ho requereixin. Dins el

marc d'una política nacional d'ordenació i de l'edificabilitat global establerts en

la Llei, són els comuns els que qualifiquen el seu sòl parroquial i redacten llurs

plans d'acord amb la seva pròpia especificitat, criteris de creixement i política

urbanística comunal.

Els principis més importants que suposen realment una innovació en relació

amb el règim vigent fins ara, són que la Llei:

1. Defineix el contingut urbanístic de la propietat com a conseqüència directa

   de la planificació, de manera que el dret d'edificar no es deriva només del dret

   de propietat, sinó també de la planificació i del procés d'urbanització

   subsegüent.

2. Fixa l'aprofitament mínim del sòl urbà i urbanitzable; estableix la cessió

   obligatòria a favor dels comuns, de terrenys que han de ser destinats a serveis i

   equipaments col·lectius, en un percentatge que han de determinar les

   corporacions comunals respectives dins de l'escala establerta per la Llei en

   funció de les necessitats específiques de cadascuna; imposa, en determinades

   circumstàncies i sense perjudici del seu dret de recurs, la participació

   obligatòria dels propietaris en el procés de redacció i aprovació dels plans

   parcials o especials, i defineix els conceptes de reparcel·lació i valoració dels

   terrenys per tal d'evitar actuacions especulatives i posicions de domini entre els

   propietaris inclosos en un mateix pla.

3. Dins de l'ordenació del territori i l'urbanisme des d'una visió general,

   distingeix i atorga efectes diferents a dues fases o situacions. La primera (títol

   V) queda constituïda amb la redacció i l'aprovació dels plans d'ordenació i

   urbanisme parroquial i la seva divisió en unitats d'actuació; aquesta fase es pot

   anomenar teòrica, per bé que vinculant, per tal com és un projecte de voluntat

   política a mitjà i llarg termini, però sense obligatorietat d'execució immediata. La

   segona (títol VI), pròpiament d'actuació, constitueix la fase de posada en

   execució de la planificació amb la redacció i aprovació dels plans parcials

   promoguts pel sector privat, i dels plans especials promoguts pel sector públic,

   els quals són els instruments de desenvolupament de les unitats d'actuació i

   d'execució urbanística material.

   Entre les previsions que hi són contingudes, destaquen les següents:

   Es delimiten clarament les competències dels òrgans que intervenen en

   l'ordenació de la planificació, l'urbanisme i la construcció; s'estableixen els

   instruments d'ordenació del Govern i dels comuns i se'n regulen el règim i els

   continguts (títols III i IV). Es confereix caràcter subsidiari a la iniciativa pública,

   la qual es justifica per la inacció de la iniciativa privada davant de l'interès

   general, i s'imposen determinades formalitats d'informació a l'hora d'alienar

   terrenys.

   Es fixa l'edificabilitat global de la planificació en cada parròquia, a partir del

   càlcul fet en aplicació de la normativa vigent abans de la publicació d'aquesta

   Llei. Es limita la qualificació del sòl a tres categories úniques: sòl urbà, sòl

   urbanitzable i sòl no urbanitzable, en el qual s'inclouen els terrenys comunals, i

   se'n regulen els règims, les zones i els elements de protecció i les excepcions

   d'actuació en sòl no urbanitzable. S'atorga, en determinades condicions, una

   garantia d'aprofitament urbanístic a fi d'aconseguir més seguretat jurídica i

   d'estimular la col·laboració de la propietat privada en la redacció i l'aprovació

   dels plans parcials i especials, com a conseqüència del desenvolupament de

   les unitats d'actuació previstes al Pla d'ordenació.

   Es regula tot el procediment relatiu a la redacció dels plans d'ordenació i

   urbanisme parroquial, la suspensió temporal de llicències, el tractament de les

   sol·licituds pendents, la posada a informació pública, l'aprovació prèvia del

   Govern i, l'aprovació definitiva, així com la seva vigència i els supòsits de

   revisió i de modificació (títol V), i l'actuació urbanística pròpiament dita, que

   consisteix en posar en execució la planificació a partir de la redacció i

   l'aprovació dels plans parcials i dels plans especials (títol VI).

   Amb l'objectiu de simplificar el procediment administratiu i de disposar d'un

   òrgan tècnic amb funcions consultives i alhora competències decisòries, la Llei

   crea la Comissió Tècnica d'Urbanisme (títol VIII), que ha de resoldre els

   recursos administratius en matèria d'urbanisme i construcció, les decisions de

   la qual deixen expedita la via jurisdiccional. Es disposa i es regula la

   competència comunal per atorgar llicències per a les actuacions que en

   requereixen (títol IX). En el procediment contenciós es preveu la competència

   de la jurisdicció...