Conveni de les Nacions Unides contra la delinqüència organitzada transnacional, fet a Nova York el 15 de novembre del 2000.

Conveni de les Nacions Unides contra la delinqüència organitzada transnacional, fet a Nova York el 15 de novembre del 2000

Atès que el Consell General en la seva sessió del dia 25 de maig del 2011 ha aprovat la ratificació al següent:

Conveni de les Nacions Unides contra la delinqüència organitzada transnacional, fet a Nova York el 15 de novembre del 2000

Al final del segle passat, la comunitat internacional va haver de reconèixer com un fet preocupant els lligams transnacionals cada cop més freqüents dels grups criminals organitzats. La globalització dels sistemes econòmics i els darrers desenvolupaments i innovacions en el camp de la tecnologia i la comunicació, a més dels avantatges evidents per a la població en general, també oferia noves oportunitats als grups criminals, els quals van saber aprofitar amb escreix. Aquesta situació va posar en relleu la necessitat i la urgència de trobar mecanismes de control i prevenció que anessin més enllà de les fronteres nacionals d’un país en concret per fer front a aquesta nova amenaça global que suposava un atemptat greu a l’estat de dret.

La participació de més de 100 estats en el procés de negociació del Conveni contra la delinqüència organitzada transnacional i els seus protocols és l’exemple més clar de l’interès que la qüestió suscitava entre els màxims dirigents mundials. Aquests dirigents van entendre que la cooperació i la col·laboració entre els estats era una necessitat imperiosa que requeria una resposta immediata i urgent per part de tots. I així, després de més de dos anys de negociacions, el 12 de desembre del 2000 es va obrir a la signatura a Palerm (Itàlia) el Conveni de les Nacions Unides contra la delinqüència organitzada transnacional, també anomenat el Conveni de Palerm.

El Conveni té com a objectiu fonamental la cooperació internacional, la qual esdevé l’element catalitzador de totes i cadascuna de les seves disposicions. La cooperació és important en tots els àmbits: el polític, l’administratiu i el judicial, ja que tots els mitjans i tots els recursos són necessaris per fer front al perill que avui en dia suposen els grups criminals organitzats, grups que controlen moltes esferes de la societat i que amb el transcurs del temps i amb l’aparició de les noves tecnologies, han esdevingut un adversari temible no tan sols per a les institucions sinó per a la humanitat en general, en ser els principals violadors dels seus drets fonamentals. El tràfic de persones, d’òrgans, d’armes i d’estupefaents i la prostitució en general són negocis als quals dediquen les seves activitats delictives, que posen greument en perill les nostres llibertats fonamentals.

El Principat d’Andorra va participar des de l’inici en el procés de negociació del Conveni contra la delinqüència organitzada transnacional a la seu de les Nacions Unides a Nova York, i finalment a la Conferència de Palerm l’any 2000. Ara bé, no va ser fins al 10 de novembre del 2001 que va procedir a la signatura. Amb aquest acte, Andorra manifestava el seu compromís en la lluita contra el crim organitzat i les seves conseqüències més evidents, com ara el blanqueig de diners.

Des de l’any 2000 fins avui han tingut lloc importants novetats legislatives a Andorra, com l’aprovació del nou text del Codi penal del 2005 o de la Llei de cooperació penal internacional i de lluita contra el blanqueig de diners o de valors producte de la delinqüència internacional, del 29 de desembre del 2000, modificada posteriorment per la Llei 28/2008, de l’11 de desembre del 2008. Aquest marc normatiu ha fet que avui sigui possible assumir internament els compromisos que es deriven de la ratificació del Conveni.

El Conveni compta actualment amb 161 estats part i 17 estats signataris pendents de ratificar-lo, entre els quals hi ha Andorra. El Conveni va entrar en vigor el 29 de setembre del 2003, un cop 40 països van dipositar l’instrument, de conformitat amb el que disposa l’article 38.

L’instrument s’articula al voltant de 41 articles amb l’objectiu bàsic, com s’ha dit, de reforçar la cooperació internacional i aconseguir que el màxim d’estats possibles adoptin un mínim de mesures bàsiques contra el crim organitzat per evitar paradisos per als delinqüents, on es pugin ocultar les proves o acumular els rendiments de les seves activitats il·lícites.

Les disposicions d’aquests 41 articles poden ser agrupades en set categories diferents.

La primera fa referència a les definicions i es constitueix com a element clau a l’hora de normalitzar les terminologies entre els països sobre la delinqüència organitzada transnacional. Insisteix especialment en el fet que el delicte tingui una naturalesa transnacional, a banda de ser greu, i que hi involucri un grup criminal organitzat. Per greu s’entén una conducta que constitueix un delicte penat per una sanció màxima de privació de llibertat o per una mínima de 4 anys:

En segon lloc, s’agrupen els articles que estableixen els delictes en concret, com ara la participació en grups criminals organitzats, el blanqueig de capitals, la corrupció o l’obstrucció a l’acció de la justícia, amb l’objectiu de combatre les àrees delictives que normalment donen suport a les activitats criminals organitzades a escala transnacional.

En tercer lloc, destaquen els articles que procuren l’aprovació de mesures internament per lluitar contra el crim organitzat. A tall d’exemple, les disposicions que obliguen els bancs dels estats membres a guardar els arxius i els registres sobre els comptes dels seus clients per permetre, quan calgui, una inspecció per part de les autoritats competents.

Durant la negociació del text, va resultar evident per als participants que alguns dels preceptes inclosos en el Conveni haurien d’implicar un compromís ferm dels estats d’ajudar-se entre ells, és per aquest motiu que hi ha una categoria d’articles que tracten l’extradició i la cooperació judicial entre estats en general, i l’intercanvi i la recopilació d’informació, en particular, per permetre, en definitiva, que es puguin utilitzar de tots els recursos, tant humans com tècnics a l’abast dels països, per fer front a l’amenaça global.

En cinquè lloc, i davant la urgència de disposar d’un nivell d’especialització nacional adequat per tractar amb eficàcia i determinació els problemes que genera la delinqüència transnacional, l’instrument aplega disposicions que promouen, d’una banda, millorar l’assistència econòmica i material per donar suport als esforços dels països en vies de desenvolupament per aplicar el Conveni i per lluitar contra els grups organitzats, i d’altra banda, establir un fons de les Nacions Unides en què els països puguin contribuir amb aportacions dineràries, o utilitzar els béns confiscats per destinar-los precisament a aquests propòsits.

En penúltima posició, el Conveni preveu les mesures que els països han d’adoptar per prevenir diverses formes delictives, com la formació de personal especialitzat, la conservació dels antecedents criminals, l’expedició i la verificació dels documents de viatge, i el control de l’exportació i la importació d’armes, entre d’altres.

Finalment, les disposicions finals de l’instrument, generals en aquest tipus d’instruments internacionals, inclouen els articles relatius al procediment de signatura i de ratificació, i als requisits d’entrada en vigor, i el procés d’esmena i denúncia del Conveni.

Andorra és part de dos convenis molt importants que han servit de fonament per elaborar el Conveni: el Conveni de les Nacions Unides contra el tràfic il·lícit d’estupefaents i de substàncies psicòtropes, en vigor a Andorra des del 23 d’octubre de 1999; i del Conveni del Consell d’Europa relatiu al blanqueig, al descobriment, a l’embargament i a la confiscació dels productes del crim, també en vigor des de l’1 de novembre de 1999. Al mateix temps, el Principat també forma part del Conveni del Consell d’Europa sobre el trasllat de persones condemnades des de l’1 de novembre del 2000.

En relació amb la normativa vigent al Principat d’Andorra, tal com s’ha indicat al principi, és important destacar l’esforç dels diversos governs per proveir-se dels instruments normatius adequats per lluitar de manera eficaç contra el crim organitzat i les seves activitats il·lícites. En aquest sentit, la Llei de cooperació penal internacional i de lluita contra el blanqueig de diners o de valors producte de la delinqüència internacional, del 29 de desembre del 2000 (modificada per la Llei 28/2008, de l’11 de desembre i pel Decret del 9 de setembre del 2009), així com el Reglament del 30 de juliol del 2002, són els màxims exponents d’aquesta voluntat governamental per fer front a un problema cada cop més global i del qual el nostre país no és una excepció. Paral·lelament, però, aquestes disposicions també s’han vist complementades amb l’aprovació del Decret del 16 de gener del 2008 de funcionament de la Unitat de Prevenció i de lluita contra la corrupció i del Decret del 13 de febrer del 2008 de creació i funcionament de la Comissió Permanent de Prevenció del Blanqueig i el Finançament del Terrorisme.

A més, el Codi penal actual no és gens aliè al concepte de grup criminal organitzat. De fet, al llarg de les disposicions hi trobem múltiples referències que fan palesa la voluntat del legislador d’incorporar al text una realitat cada dia més present en l’àmbit internacional, com l’existència d’organitzacions dedicades a la perpetració de delictes considerats també greus per al...

Para continuar leyendo

Solicita tu prueba

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR