Processament

Autor:Antoni Sabater i Tomàs
Càrrec de l'autor:Jutge d'apel·lacions
 
EXTRACTO GRATUITO
  1. Del processament

  1. Introducció

    Les diligencies d'investigació i comprovació dels fets presumptament delictius, realitzades de forma progressiva i escalonada, poden conduir a revelar l'existéncia d'un fet punible i del seu autor, pero també poden revelar que no s'ha trobat l'autor del mateix, o que el fet perseguit no és constitutiu de delicte. En el primer supósit, si dels fets i de les proves, el Batlle arriba a la convicció de qué existeixen indicis racionáis de la participació de determinada persona en la comissió del fet reputat punible, dictará Aute de Processament, per bé que per acordar-ho no deu aspirar -com escriu Fenech- a formar la seva convicció sobre la plena certesa dels fets, ni la plena coincidencia amb el supósit de fet de la norma, puix que en aquest primer enjudiciament del sumari, del judici sobre els fets, sobre la norma, i sobre l'adequació entre aquells i el supósit de fet d'aquesta, deu resultar únicament la convicció del Jutge instructor sobre si existeixen o no indicis racionáis de criminalitat contra determinada o determinades persones. Per aixó l'article 100 del Codi disposa: Quan de les diligencies practicades en el sumari resulti algún indici racional de la criminalitat contra determinada persona, es dictará aute declarant-la processada.

    Per indici racional de criminalitat, s'ha d'entendre qualsevol motiu, mitjá, signe, o font de prova positiva, greu, important, no vagues ni indeterminats, en el qual el Batlle pugui fonamentar la propia convicció, en relacionar-los mitjancant raonaments, confrontacions i deduccions, d'acord amb les regles del criteri huma, per evitar el risc de trobar connexions que no existeixen i de crear anelles que manquen a la cadena dels indicis, i arribar a conseqüéncies arbitráries.

    La irreflexió en afirmar la denominada per Cicero «temeritats», la manca de ponderació en trobar connexions allá on no existeixen, és encara més perillosa que la indecisió, que la incapacitat de saber captar les connexions allá on no existeixen.

    Aquest tipus de prova és d'una indubtable transcendencia en la investigació i prova criminal, perqué molts delictes, especialment els perpetráis amb astucia o frau, no podríen ésser perseguits si s'exigís una prova directa, per molts esforcos que es fessin per a obtenir-la; prescindir de la prova indiciaría per a processar conduiria a la impunitat i a una greu indefensió social.

    Les simples sospites, conjectures o possibilitats sobre la culpabilitat de l'inculpat, equivalen a insuficiencia de prova, i quan el Batlle ha de manejar aquests elements tan elástics, tan gelatinosos, tan indefinits, forcosament ha de sorgir un fundat dubte, per tenir enfront seu dos camins entre els quals no sap quin elegir (dubius) perqué fluctúa, vacil.Ia, titubeja i aquest estat d'indecisió, d'incertesa, d'imprecisió, i per tant, de manca de convicció l'ha de conduir forcosament a no donar lloc al processament(1).

    Per aixó no estem d'acord amb el concepte que d'indici racional de criminalitat donen Moreno, Almagro, Cortés i Gimeno(2) en fer-lo equivalent a «sospita de participado d'una persona en un fet punible». Ni amb Prieto Castro(3) quan escriu que el Jutge dicta Aute de procesament quan els indicis el porten a considerar com a probable que el subjecte contra el qui es dirigeix ha realitzat el fet. Perqué en el concepte de probabilitat está implícit el d'alguna possibilitat oposada.

    Alguns autors (Giménez Asúa(1) i Morón(2)) opinen que el processament exigeix la prova completa de la tipicitat i la prova, endemés, de qué el fet tipic ha estat ocasionat materialment per la persona contra la que ha de decretar-se el processament, i com que la tipicitat és l'índex de l'antijuridicitat, també consideren necessária la concurrencia d'aquest element.

    Aquesta tesi jurídica no ha pogut ser suscitada a Andorra, perqué la tipicitat és d'adequació del fet al tipus descrit per la llei com a delicte i l'antijuridicitat és la contradicció amb les normes objectives de Dret Penal, i a Andorra, fins ara, tan sols s'hauran tipificat algunes contravencions penals, i és ara, des del Decret de 29 gener 1988, que s'han tipificat els delictes menors, i és quan podrá comencar-se a valorar pel Batlle la prova de la tipicitat per a dictar el processament.

    L'apreciació de la racionalitat es recolza sobre les facultáis de ponderació de les actuacions practicades i circumstáncies concurrents, pero l'exercici d'aquestes facultáis, inherents a la funció de jutjar, malgrat revestir un carácter discrecional, no equivalen a arbitrarietat ni descontrol, de manera que aquest important acte d'imputació, no pot ésser ni capritxós ni arbitran.

    Bastará un sol indici racional de criminalitat per a dictar Aute de processament, o será necessária la concurrencia de diferents indicis?

    El Tribunal de Corts no ha tingut ocasió de pronunciar-se al respecte, perqué no li ha estat plantejat aquest tema; altrament, no existeixen normes per a resoldre i ponderar el valor de l'indici únic.

    Malgrat ésser la prova dels signes o prova indiciaría més convincent quant major és el nombre de signes, o quan més directes son, o sigui quant més en connexió causal están amb el fet, és evident que un sol índex concret, al qual no se li enfrontin altres contradiccions, no podrá ésser suficient; pero, sempre i quan, analitzat el cas concret, el Batlle, arribi a la convicció de qué l'indici no deixa lloc a cap mena de dubte sobre la veritat del fet indicat.

    La institució de l'Aute de processament no comenca a arrelar al Principat fins l'any 1968, pero, en realitat, no adquirí naturalesa i obligatorietat fins a la promulgació de la primera Llei de Procediment Penal de l'any 1972. L'origen és netament espanyol i suggerida la seva introducció pels Jutges d'Apel.lacions Episcopals. Durant tot el temps transcorregut fins a les referides dates, existien processats, pero sense previ processament formal. El Processament, com a acta de resolució, en el que l'enjudiciament, encara que sense importancia processal en un principi, en el transcurs del temps ha anat adquirint un significat específic i s'ha convertit en l'acte més decisiu de la fase d'instruccic(3), perqué crea l'estat de processat; és definit per Gómez Orbaneja i Herce Quemada com «l'acte formal d'inculpació per mitjá del qual es constitlleix l'estat de processat... i en el que es fa la declaració de presumpta culpabilitat contra el que del sumari resulta algún indici racional de criminalitat, com probable partícip en el fet punible pel que es procedeix».

    Es tracta d'una resolució constitutiva en la que s'adopten simultániament determinades mesures cautelars, personáis i reals(1), tot el qual reporta com a lógica conseqüéncia que els Autes de processament no poden ésser indefinits, imprecisos, sino motivats i amb la fonamentació de fet i dret consignada concretament i clarament en els seus Resultants i Considerants, que han de reflectir la realitat jurídica del fet, la seva comprovació i els indicis racionáis de criminalitat contra determinada persona, existents en el moment de dictar-se; i tot, exposat de forma que no es violi el secret sumarial(2).

    El processament no pot ésser acordat ni precipitadament, ni com alguna cosa que l'Acusaciór interessa aconseguir, sino com un acte que procedeix decidir al marge de la petició formulada.

    Tampoc ha d'ésser acordat basant-se exclusivament en les presumpcions. És freqüent en algún país la utilització d'impresos, i, com explica Sentís Melendo, «es diu que hi ha delicte sense dir perqué n'hi ha; hi ha indicis, sense saber quins son... En definitiva, es processa perqué es processa...i, després, es revoca perqué es revoca».

    El Batlle, abans de dictar l'Aute de processament, haurá d'analitzar si concorren els pressupostos processals causes o motius que impedeixin adoptar l'esmentada resolució, com els casos d'exempció de la menor edat penal, la mort de l'imputat, la manca d'autorització per a processar; l'alienació mental; o d'extinció, com la prescripció del delicte, o d'incompatibilitat, com la derivada del principi «non bis in Item». No correspon, en canvi, al Batlle examinar tot el concernent a les causes de justificació i d'imputabilitat, que han de quedar reservades al Tribunal Sentenciador(3), i deBatlledes en el Judici Oral, o indicis aportats pel Ministeri Fiscal o l'Acusaciór particular, sense evacuar previamente les cites que en el seu descárrec hagi fet l'inculpat. El Batlle ha d'intervenir personalment en la formació del sumari, sense deixar la práctica i l'acord de les diligencies ni a la iniciativa aliena ni a la del personal de la Secretaria. Finalment, haurá d'acordar o repassar qualsevol mesura o decisió d'ofici, sense esperar que les parts ho sol.licitin.

  2. Supressió o manteniment de l'Aute de processament

    Part de la doctrina no está d'acord amb l'existéncia i conservado d'aquest acte de direcció, realitzat per l'instructor i considerat per Fenech com «l'eix fonamental de tots els sumaris».

    El processament, segons Viada i Aragoneses,(1) i Ruíz Gutiérrez(2), és carregós i d'innecessáries conseqüéncies, ja que les garantíes que la Llei concedeix al processat, haurien d'ésser concedides a tots els imputats. Lorca Navarrete(3) opina que no está justificat, en el moment actual, l'Aute de processament, des de la perspectiva de qué al sumari tan sols pot atribuir-se-li un carácter merament instrumental, de medi a fi, i poc o nul sentit pot tenir de portar a cap una declaració formal sobre l'existéncia d'indicis racionáis de criminalitat, que no és vinculant per l'activitcft a realitzar en un Judici Oral; endemés -afegeix- és atemptatória a la presumpció d'innocéncia.

    Ramos Méndez(4) afirma que l'Aute de processament manca de justificació, i totes les funcions que se li atribulen han passat a millor gloria, perqué és de dubtosa constitucionalitat; perqué la mera imputació realitzada en una denuncia o querella, i l'obligatória citació de l'imputat son actes més que suficients per a saber contra qui...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA