Recursos. Doctrina de la pena justificada

• Autor: Antoni Sabater i Tomàs
• Cargo del Autor: Jutge d'apel·lacions

1. Recursos: Observacions generals

   1. Concepte i fonaments

      Els intervinents en el procés poden discrepar de les resolucions o decisions produides pels Jutges o Tribunals, per aixó és pel que les normes legáis estableixen el dret a la tutela judicial efectiva, per medi dels recursos adients, facultat d'impugnació per a assolir la nul.litat o modificació d'una resolució judicial, que el recurrent estima no ajustada a Dret, en el fons o en la forma, o que reputa errónia en quant a la fixació dels fets.

      La possibilitat de provocar un nou estudi i nova solució de la qüestió ja resolta, pot plantejar-se, segons el tipus de recurs, davant del mateix titular de l'órgan jurisdiccional que la dicta (iudex a quo) o bé davant d'altre, d'ordre jerárquic superior (iudex ad quem).

   2. Requisits

      Per a l'admissió dels recursos previstos i regulats per la llei, és precís que concorrin les condicions o pressupostos que a continuació examinarem.

      1. Que s'utilitzin els previstos per la llei, sense possibilitat de crear-ne d'altres inexistents, en la norma positiva, malgrat establir l'article 14.5 del Pacte International dels Drets Civils i Polítics de 1966, que «tota persona declarada culpable d'un delicte tindrá dret a que el Fallo condemnatori i la pena que se li hagi imposat, siguin sotmesos a un Tribunal Superior, conforme a tot alló previst per la Llei».

         Per consegüent si la Llei no estableix un doble pronunciament no será viable l'admissibilitat de recurs, sense, aixó no obstant, que les normes del procés penal hagin de ser interpretades en el sentit més favorable a l'admissió d'un recurs.

      2. Competencia de l'órgan Jurisdiccional davant del que s'interposa el recurs.

      3. El subjecte recurrent ha d'estar legitimat, legitimació que derivará de ser part en el procés i afectar-li la resolució recorreguda (a on no hi ha interés no hi ha acció); pot recorrer per tant el Ministeri Fiscal, l'Acusaciór, l'Actor Civil en tot alló atenent al contingut civil de la resolució; el responsable civil, els hereus de la víctima en cas de mort, malgrat ostentar la qualitat de tercers, i per últim els que hagin estat condemnats.

      4. Els recursos tan sols están justificáis quan prodlleixen un perjudici, de manera que el subjecte al qual la resolució judicial recaiguda no li ha produít cap pérdua, no podrá recorrer.

         Així l'inculpat condemnat a una pena sol.licitada pel seu Lletrat defensor i pels mateixos fonaments adduits, no podrá interposar recurs.

         Altra cosa és que la pena imposada, tingues com a recolzament altra qualificació jurídica i diferents motivacions.

      5. Formalisme

         La interposició del recurs s'haurá de fer observant les normes formáis les quals imposen com a regla general que s'ha de fer per escrit i complint la part els pressupostos i requisits que les normes vigents estableixen, per bé que no s'ha d'exigir un rigor formalitzat contrari a l'esperit i finalitat dels preceptes que regulen el recurs, ni amb una interpretado literal que arribi al punt d'enervar-lo; per últim s'ha d'interpretar aplicant els requisits estab1erts en el sentit més favorable a l'admissió del recurs.

   3. Efectes

      1. De més a més del propi fi o efecte principal dels recursos, en prodlleixen d'altres no essencials, entre els quals els més importants son: l'efecte devolutiu, el suspensiu o l'extensiu.

      L'efecte suspensiu és una conseqüéncia que tan sols posseeixen els recursos, quan així ho assenyala la Llei i que significa que durant un termini determinat «el de la impugnado», l'efectivitat de la decisió o resolució queda immediatament suspesa. Així mateix determina la manca de jurisdicció de l'órgan judicial que coneix de la qüestió principal.

      L'efecte primordial del devolutiu és que tota la impugnació correspon al coneixement del recurs al Tribunal Superior («ad quem»), provocant un canvi de competencia, excepte quan es tracta de recursos de reforma i súplica que son tramitáis i resolts pel mateix órgan que acorda la resolució impugnada.

      Per últim ens referirem ais efectes extensius dels recursos, els quals es prodlleixen quan els subjectes que no han recorregut es beneficien de tot alló que els hi és favorable per virtut del principi de la unitat de l'ordre jurídic que deu presidir en totes les resolucions judicials; o bé perqué s'estima que l'existéncia d'una comunitat jurídica extraprocessal és favorable; pel principi «pro reo», o per evitar contradiccions lógiques entre sentencies.

   1. En Támbit dels recursos administratius, algún sector doctrinal i jurisprudencial ha sostingut la possibilitat de la reforma pejorativa en base ais preceptes que autoritzen a que l'autoritat administrativa que resolgui els recursos pugui decidir totes les qüestions que plantegin l'expedient, tant si aqüestes han estat o no plantejades pels interessats. Aixó significada que una vegada interposat recurs contra un acte, res no impediría a l'admistració de resoldre en el sentit que estimes procedent, sigui quin sigui aquest i també sigui quin sigui el tenor de la seva primera decisió.

      Malgrat tot. la postura majoritária és justament la contraria: els preceptes mencionats només permeten realitzar una substitució de motius, amb audiencia de l'interessat i dintre de certes limitacions, sense que malgrat aixó s'estimi incongruent la seva resolució. Pero l'altra interpretació conculcaría la funció garantitzadora que acompleix el Recurs Administratiu; les facultats de l'Administració per a tornar sobre els seus propis actes en via de recurs, només existeixen si amb aqüestes es beneficia al particular, havent d'acudir en els demés casos ais procediments de revisió específics (lesivitat).

      La propia configurado institucional del Dret de Recurs exclou la «reformació in peius», que és rigurosament incompatible amb ella. El Dret al Recurs resultaría amenac,at si s'admetés amb carácter general la possibilitat d'empitjorar la situació del recurrent, al portar aparellat aquest risc, per l'amenaza patent de reformar «in peius» els actes recorreguts, desanimant al ciutadá.

      En aquest sentit s'ha pronunciat la jurisprudencia majoritária; el que no pot fer de cap manera l'órgan administratiu que resol un recurs és substituir l'acte recorregut per un altre de diferent que resulti perjudicial al recurrent i basat en cosa diferent a la interessada, pel que tora del recurs l'acte declaratiu de drets només pot ser objecte de revisió en els supósits i a través dels procediments legáis, tota vegada que les facultats de l'administrado per a tornar sobre els seus actes només existeixen si amb aquesta mesura es beneficia al particular.

      Resumint, el problema de la «reformació in peius» en la via administrativa previa, queda de la següent manera, segons sintetitza García de Enterria (Curso de Derecho Administrativo, Segona Edició 1981, pág. 457): 1er. La regla general és la prohibició de reformar «in peius» els actes administratius objecte d'un recurs d'aquesta classe les excepcions a aquesta regla tan sols poden establir-se per llei formal.

      2ón. També es poden reformar «in peius» els Actes Administratius amb motiu d'un recurs interposat per tercers interessats, si bé en aquest cas, no hi ha «reformació in peius» própiament dita, sino estimació pura i simple del Recurs interposat pels tercers, ais quals no afecta, per suposat, la passivitat total o parcial del destinatari de l'Acte impugnat.

      3er. La «reformatio in peius» requereix, de qualsevol manera, l'audiéncia previa de l'afectat.

      4art. No es podrá reformar «in peius» l'acte recorregut en cap manera una vegada acceptat el desistiment de l'afectat, ja que en aquest supósit l'acte en qüestió será ferm.

      5é. Tampoc pot reformar-se «in peius», l'Acte objecte d'un recurs de revisió, ja que es tracta d'un acte ferm, la revocació del qual tan sols és possible, precisament en els casos concrets previstos per la llei i en funció dels motius que la propia Llei estableix.

   2. Admesa l'apel.lacio, la qüestió fonamental que s'ha de resoldre, és la de determinar si l'objecte de la mateixa ha de tenir per condngut l'estudi total de la causa per l'órgan jurisdiccional que entén de l'apel.lacio, és a dir, si pot qualificar el delicte més greument, augmentar la pena, i ádhuc condemnar al subjecte que hagi estat absolt; o si pel contrari la classe i mesura de la pena no poden ésser modificades en perjudici de l'inculpat, agreujar-se no abrogar els beneficis atorgats, per estar vedada la «reformatio in peius».

      S'entén per reforma pejorativa la sentencia d'apel.lacio dictada com a conseqiiéncia del recurs, que agreuja la situació del recurrent. Pero no afecta a la interdicció pejorativa perqué no s'empitjora la situació del recurrent, quan la Sentencia es prodlleix a conseqiiéncia d'altres al.legacions formulades de forma...