Sentència del Tribunal Constitucional del 3-2-2014 relativa al recurs d’empara 2013-38-RE.

Causa 2013-38-RE

(Moneo Pérez c/ Principat d’Andorra)

Número de registre 494-2013. Recurs d’empara

Sentència del 3 de febrer del 2014

En nom del Poble Andorrà;

El Tribunal Constitucional;

Atès l’escrit presentat i registrat al Tribunal Constitucional, el 14 d’octubre del 2013, per la representació processal de la Sra. Cristina Moneo Pérez, mitjançant el qual interposa un recurs d’empara contra la sentència del 26 de febrer del 2013, dictada pel Tribunal de Corts i contra la sentència del 16 de juliol del 2013 i l’aute del 19 de setembre del mateix any, dictats per la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia, per una presumpta vulneració del dret a un procés degut, reconegut a l’article 10 de la Constitució i atès que demana al Tribunal Constitucional que atorgui l’empara sol·licitada, que declari que s’ha produït una vulneració del dret a la presumpció d’innocència i, doncs, del dret a un procés degut, així com la vulneració del principi processal de la immediació que garanteix que el tribunal hagi tingut un coneixement total, complet i obtingut amb totes les garanties, del patrimoni probatori amb vista a pronunciar la seva decisió, que declari la nul·litat de les resolucions objecte de recurs i que retrotregui les actuacions al moment immediatament anterior al pronunciament de la sentència de la primera instància, per tal que el Tribunal Superior de Justícia pugui dictar una nova sentència respectant els drets constitucionals vulnerats;

Vista la Constitució, especialment els articles 10, 41, 88 i 98 c);

Vista la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, especialment el títol IV, capítol sisè;

Vist l’informe del Ministeri Fiscal del 4 de novembre del 2013;

Vist l’aute del Tribunal Constitucional del 2 de desembre del 2013, que va admetre a tràmit, sense efectes suspensius, el recurs d’empara 2013-38-RE;

Vist l’escrit d’al·legacions presentat, el 12 de desembre del 2013, per la representació processal de la Sra. Cristina Moneo Pérez;

Vistes les conclusions formulades, dintre de termini, per la part recurrent i pel Ministeri Fiscal;

Escoltat l’informe del magistrat ponent, Sr. Juan Antonio Ortega Díaz-Ambrona;

Antecedents

Primer

El 26 de febrer del 2013, el Tribunal de Corts va dictar una sentència mitjançant la qual, entre d’altres, condemnava la Sra. Cristina Moneo Pérez com a responsable penal en concepte d’autora d’un delicte major continuat de furt amb força en les coses i de la contravenció penal de danys dolosos en la modalitat de pintades amb la circumstància de ser menor de 21 anys en el moment dels fets, a la pena d’1 any de presó condicional i a 15 dies de treballs comunitaris.

Així mateix, també la condemnava, com a responsable penal de la contravenció penal de danys, a la pena de multa de 300,00 €.

Segon

La representació processal de la Sra. Cristina Moneo Pérez va interposar un recurs d’apel·lació contra aquesta sentència i, el 16 de juliol del 2013, la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia va dictar una sentència en què desestimava aquest recurs i confirmava la sentència del Tribunal de Corts.

Tercer

La representació processal de la Sra. Cristina Moneo Pérez va presentar, aleshores, un incident de nul·litat d’actuacions per considerar que la condemna es fonamentava exclusivament en la declaració dels coimputats, algun d’ells jutjats en rebel·lia i sense que els seus testimoniatges fossin sotmesos a contradicció, cosa que, per tant, vulneraria el dret a la presumpció d’innocència de la condemnada.

Quart

El 19 de setembre del 2013, la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia va dictar un aute mitjançant el qual declarava que la seva sentència d’apel·lació no només es basava en la declaració dels coinculpats, sinó també en altres elements de fet i de Dret. Per consegüent, desestimava aquest incident de nul·litat d’actuacions i condemnava la Sra. Cristina Moneo Pérez al pagament de les despeses processals causades.

L’únic fonament jurídic d’aquest aute establia que “la lectura de la sentència impugnada permet verificar que la desestimació del recurs d’apel·lació de Cristina MONEO PÉREZ no solament es basa en les declaracions dels co-inculpats tal com ho al·lega la processada i que la Sala Penal ha motivat la seva decisió per altres elements de fet i de dret.”

Cinquè

El 14 d’octubre del 2013, la representació processal de la Sra. Cristina Moneo Pérez, va interposar un recurs d’empara contra la sentència del 26 de febrer del 2013, dictada pel Tribunal de Corts i contra la sentència del 16 de juliol del 2013 i l’aute del 19 de setembre del mateix any, dictats per la Sala Penal del Tribunal Superior de Justícia, per una presumpta vulneració del dret a un procés degut, reconegut a l’article 10 de la Constitució.

Després d’analitzar les resolucions objecte de recurs, la part recurrent al·lega, en primer lloc, que l’activitat probatòria en aquesta causa ha estat feble i s’ha aplicat de manera incompleta la doctrina de la realització conjunta del fet delictiu.

Aquesta doctrina que consisteix a apuntar que cadascun dels autors ha participat, voluntàriament, al fet únic consistint en la comissió d’un sol i mateix acte delictuós, té per efecte que els diferents imputats neguin la participació als fets i transfereixin la responsabilitat als altres malgrat reconèixer que es trobaven al lloc de la comissió de les infraccions penals juntament amb els altres, de tal manera que cap dels imputats seria autor material de res, de manera que caldria, malgrat la constatació de l’existència d’un delicte i de les seves conseqüències materials, entrar en la via d’absolució general.

Segons aquesta...