Sentència del Tribunal Constitucional del 3-2-2014 relativa al recurs d’empara 2013-31-RE.

Causa 2013-31-RE

(Puig Ariet c/ Principat d’Andorra)

Número de registre 423-2013. Recurs d’empara

Sentència del 3 de febrer del 2014

En nom del Poble Andorrà;

El Tribunal Constitucional;

Atès l’escrit presentat i registrat al Tribunal Constitucional, el 13 de setembre del 2013, per la representació processal del Sr. Emili Puig Ariet, mitjançant el qual interposa un recurs d’empara contra l’aute de processament del 30 de maig del 2013, dictat per la Batllia, i, contra els autes del 19 de juny del 2013 i del 23 de juliol del mateix any, dictats pel Tribunal de Corts, per una presumpta vulneració dels drets a la jurisdicció, a una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial, a la defensa, a la presumpció d’innocència i, en els processos penals, al recurs, reconeguts a l’article 10 de la Constitució i atès que demana al Tribunal Constitucional que declari la vulneració dels drets fonamentals esmentats i que anul·li les resolucions objecte de recurs, així com les actuacions posteriors realitzades en seu jurisdiccional i policial. De manera subsidiària, demana que s’acordi l’efecte devolutiu d’aquest recurs amb la finalitat que el Tribunal de Corts resolgui el recurs d’apel·lació formulat contra l’aute de processament;

Vista la Constitució, especialment els articles 10, 41, 88 i 98 c);

Vista la Llei qualificada del Tribunal Constitucional, especialment el títol IV, capítol sisè;

Vist l’informe del Ministeri Fiscal del 10 d’octubre del 2013;

Vist l’aute del Tribunal Constitucional del 2 de desembre del 2013, que va admetre a tràmit, sense efectes suspensius, el recurs d’empara 2013-31-RE;

Vist l’escrit d’al·legacions presentat, el 18 de desembre del 2013, per la representació processal de la part recurrent;

Vistes les conclusions formulades, dintre de termini, per la part recurrent i pel Ministeri Fiscal;

Escoltat l’informe del magistrat ponent, Sr. Carles Viver Pi-Sunyer;

Antecedents

Primer

El 27 de maig del 2013, la batlle instructora de la causa núm. TC-057-5/13 va dictar un aute de secret de sumari.

El 29 de maig del 2013, el Sr. Emili Puig Ariet va ser detingut pel Servei de Policia i se li va informar de la comissió per part seva d’un delicte patrimonial.

Per tal com va considerar que es trobava en situació de detenció il·legal, va formular una petició d’habeas corpus.

El mateix dia, el batlle de guàrdia va dictar un aute mitjançant el qual desestimava la petició esmentada i declarava la detenció efectuada pel Servei de Policia ajustada a Dret.

Segon

El 30 de maig del 2013, la batlle instructora va dictar un aute de processament contra el Sr. Emili Puig Ariet pel delicte major d’administració deslleial i pel delicte major de falsejament de comptes socials, i en el qual es decretava també la seva presó provisional.

Tercer

La representació processal del Sr. Emili Puig Ariet va interposar els recursos d’apel·lació escaients contra l’aute de desestimació de la petició d’habeas corpus, contra l’aute de secret de les diligències prèvies i contra l’aute de processament respectivament.

Quart

Pel que fa al procediment d’habeas corpus, el 5 de juny del 2013, el Tribunal de Corts va dictar un aute mitjançant el qual desestimava aquest recurs d’apel·lació i confirmava l’aute de la Batllia abans esmentat.

Posteriorment, el Tribunal Constitucional, mitjançant sentència del 7 de setembre del 2013, va estimar parcialment el recurs d’empara interposat per la representació processal del Sr. Emili Puig Ariet; va atorgar l’empara al recurrent i va declarar que en el curs de la seva detenció inicial mitjançant l’ofici del 28 de maig del 2013 no li va ser respectat el seu dret constitucional a ser informat dels fets que se li imputaven i de les raons jurídiques de la seva detenció; va declarar nuls els autes impugnats, tant l’aute del 29 de maig del 2013, dictat per la Batllia de Guàrdia, com el del 5 de juny del 2013, dictat pel Tribunal de Corts, ambdós en el marc de l’anomenat procediment d’habeas corpus; va rebutjar la petició de llibertat immediata incondicionada, atenint-se, pel que fa a la situació personal del processat, a allò que s’havia disposat amb posterioritat per la jurisdicció penal competent o a allò que disposés en un futur dins de les seves atribucions, declarant que no quedava afectada per aquesta sentència, en cap sentit, la situació actual de llibertat provisional amb fiança del processat; i, va desestimar el recurs en la resta de les pretensions formulades.

Cinquè

Pel que fa a l’apel·lació contra l’aute de processament del Sr. Emili Puig Ariet, el Tribunal de Corts va dictar un aute del 19 de juny del 2013 en què la va desestimar, com també, el 23 de juliol del mateix any, va desestimar l’incident de nul·litat d’actuacions posterior.

Sisè

La representació processal del Sr. Emili Puig Ariet va presentar un recurs d’empara contra l’aute de processament del 30 de maig del 2013, dictat per la Batllia, i, contra els autes del 19 de juny del 2013 i del 23 de juliol del mateix any, dictats pel Tribunal de Corts, per una presumpta vulneració dels drets a la jurisdicció, a una decisió fonamentada en Dret, a un procés degut substanciat per un tribunal imparcial, a la defensa, a la presumpció d’innocència i, en els processos penals, al recurs, reconeguts a l’article 10 de la Constitució.

En primer lloc, segons el parer d’aquesta part, els articles 104 i 194 del Codi de procediment penal han d’interpretar-se de manera àmplia i no com ho fan els òrgans judicials que consideren que l’aute de processament no és susceptible de recurs (més enllà de les mesures econòmiques i personals), ja que aquest no estaria previst en el llistat citat pels articles anteriorment esmentats. Ara bé, aquest “oblit” del legislador s’hauria de corregir amb una interpretació a la llum del text constitucional i s’hauria de permetre l’apel·lació de l’aute de processament. I aquesta seria la interpretació més raonable, ja que no és lògic que es pugui recórrer part del contingut d’aquest aute, com poden ser les mesures personals o patrimonials o fins i tot la denegació del processament i, en canvi, no es pugui recórrer el processament. Això vulneraria el principi d’igualtat entre les parts en un procés, ja que es dóna la possibilitat al Ministeri Fiscal i a les acusacions particulars de recórrer i es nega a la defensa.

Aquesta part recorda que el processament és un tràmit processal de gran transcendència que tot i ser motivat no deixa de ser discrecional, i que de conformitat amb el dret a la jurisdicció i el dret a un procés degut hauria de ser una decisió jurisdiccional amb possibilitat de recurs, tal com succeeix en qualsevol Estat democràtic del nostre entorn.

Una altra opció per part dels òrgans judicials hagués estat la formulació d’una qüestió prèvia d’inconstitucionalitat per tal que el Tribunal Constitucional solucionés la...