El fiscal

• Autor: Antoni Sabater i Tomàs
• Cargo del Autor: Jutge d'apel·lacions

1. Introducció

   Els investigadors no están d'acord respecte a l'origen roma del Ministeri Public, perqué mentre alguns(1) defensen la tesi de qué té orígen en les figures del «advocatus fisci» (que desenvolupa el Codi Justiniá) tit. IX «de advocatis fisci» i els anomenats «Procurator Caesaris» de l'época imperial, altres investigadors mantenen una posició contraria, considerant que les funcions del «advocatus fisci», eren les de defensar extrajudicialment els interessos del fisc, i están en íntima connexió amb l'administració fiscal.

   Altrament els «Procurator Caesaris», eren funcionaris del «Fiscus Caesaris» equivalent al «tresor del Príncep», i ais que Tácit els atribuía endemés una especial jurisdicció per les causes fiscals. Tot i aixó, a més de les funcions recaudatóries i controladores dels impostes fiscals, ambdós tipus de funcionaris en tenien d'altres de carácter judicial: les d'intervenir en certs judiéis, o disposar d'una jurisdicció especial a manera de «cognitio extraordinaria».

   El terme «promotor iustitiae», també fou utilitzat en el Dret Canónic, trobant-se una al.lusió funcional al cárrec, en el IV Concili Lateranense de l'época d'Innocenci III, de l'any 1225. D'aquests antecedents histories i de molts d'altres que se'n podrien citar, s'ha d'admetre la manca de precisos i acusats contorns del Ministeri Fiscal, i el seu carácter evolutiu i canviant, perqué si amb aparença de certesa es pot admetre que en els principis de la seva funció, aquesta tenia un marcat carácter económic, avui és una figura de múltiples facetes (1) i de naturalesa proteiforme(2), pero essencialment configurat, des de qué apareix el sistema acusatori, amb facultat d'exercitar l'acció pública per la persecució dels delictes.

2. Antecedents histories del Ministeri Fiscal al Principat

   Malgrat els antecedents histories sobre el Ministeri Fiscal o públic, i especialment sobre la seva existencia a França i a Espanya, Brutails afirma no haver trobat, en la composició del Tribunal de Corts, el Fiscal; pero cal fer especial menció d'unes ordinacions dels Veguers del 1472 en les que ja fan al.lusió al Procurador fiscal, oficial mai anomenat fins aleshores(3).

   Pal1erola, afirma que alguns documents el presenten, prenent requisicions i provocant decisions, pero no es diu -afegeix- com era nomenat, i certament ni del Llibre de sessions del Tribunal de Corts, que arranca de l'any 1423 ni dels sumaris instruíts pels Batlles, es troba cap acord de nomenament, per bé que del llibre de sessions del Tribunal de Corts fins l'any 1975, en qué hi consta la presa de possesio del Sr. Rene Bec, com a Fiscal General i com a Fiscal adjunt al Sr. Sacotte designats pel Co-Príncep Francés, no existeix cap nomenament de Fiscal o Procurador Fiscal; en canvi, en molts sumaris instruíts en els segles XVIII, XIX i XX, hi consten acusacions o dictámens que revesteixen el mateix carácter d'acusació, i que observen idéntiques formes processals que els escrits de qualificació Fiscal, que es fan des del més d'octubre del 1981(4); La manca de nomenaments i en no trobar-se en la composició del Tribunal de Corts, el representant del Procurador Fiscal, condlleix a pensar, segons Brutails(1) i Pal1erola(2) que el paper d'Acusaciór públic s'atribuía al Nunci; així en l'acta del 29 de desembre de 1627 i en la de 29 de desembre 1627 consta «Constituit personalment Pere Peirot, Nuntio y procurador de la Cort de les Valls de Andorra en les causes sevils y crimináis, davant la presentía y asistentia dels honorables en Joan Ricart, alias Porro, del lloc de Mosquera y per Sa Ilma Senioria lo bisbe de Urgell baile de dites Valls de Andorra, y del honorable Andreu Pal, baile tambe per lo Crestianisim rey de França baile de dites Valls de Andorra, lo qual procurador fiscal, com dit es, en presentía personalment a trobats dits senyors bailes en la casa del defunter de dita vila de Andorra en dit nom, e aquells a requerit fos regoneguda la persona de Andreu Busquets per rao de la nafra o colp te en sa persona».

   També s'atorga al Jutge, o bé ais Batlles, els «quals astenien per escrit en el Registre de les Corts les seves requisicions o mostras», segons les quals el Tribunal estatlleix(3).

   Brutails, posa una nota relativa a l'any 1739, sobre un procés criminal en la que diu que «fici procurator» s'en fará cárrec un Veguer, que l'enviará a un doctor d'un i l'altre dret «assumiendo ipsum in adsessorem nostrum, qui super suplicatis provideat».

   Al contrari Palmitjavila, afirma haver trobat entre els components de les Corts, un Procurador del Rei(4), pero que aquesta denominació está en un document emanat de la Intendencia de Perpinyá, el qual «ens fa pensar que es tractava d'un Procurador Fiscal defensor del reial patrimoni i encarregat a l'ensems de conservar aquests drets i els del fisc».

   A Fernando de los Ríos(5) no li estranya que en el Principat no hi hagi un representant del Ministeri públic. Es un fet significatiu i perfectament lógic -afegeix-, perqué es tracta d'un cas tipic de Dret públic medicval, en el que es troben front a front les dues parts: «populus» i «sénior», que és l'equivaléncia a «rex» i «regnum», i la representació dels interessos del poblé está encomanada, segons dit autor, ais «Rahonadors».

   No es pot admetre aquesta opinió, perqué el Bisbe Catalán de Ocón, denominat «Príncep Sobirá de les Valls», per Decret del 2 de Maig del 1662, a una de les cinc qüestions que li consulta el Consell General d'Andorra i que versava sobre si els «Arrahonadors» que nomena el Consell, per a intervenir en les causes i sentencies crimináis afirma que, deuen correr i concorren com Advocats o Fiscals o com a «con-jutges», altrament el Bisbe especifica que les funcions de Procurador fiscal, no poden esser confiades ais rahonadors. Pero endemés existeixen dues raons fonamentals que no permeten compartir el criteri sostingut per de los Rios: la. Perqué la funció fonamental dels Raonadors, és la de vetllar en el Tribunal de Corts, una vegada finalitzats els judiéis orals, per a qué es respectin els costums, intercedir per l'acusat, especialment si és pobre, demanar indulgencia al Tribunal(1)(2). Missió incompatible amb la del Fiscal, ja que en general el que li atany és el deure d'acusar, sense que a aquesta comesa s'hi oposi que quan correspongui es constitlleixi en defensor imparcial, pero no en defensor dels costums, ni perqué s'actuí amb indulgencia i commiseració, sino amb justicia i humanitat en mesura justa, proporcionada a la gravetat del fet comes; i 2on. Perqué des del segle XVI s'observa en moltes causes l'actuació innominada d'un Fiscal i dels Rahonadors, de manera que si aquests últims, haguessin tingut la mateixa funció que el Ministeri públic, que aquest órgan, la seva actuació per davant del Tribunal no hauria aparegut mai consignada. Com antecedents sobre l'actuació del fiscal, es cita un document del 1502(3) en el que el Procurador Fiscal «dona una demanda» contra dos individus per certs delictes per ells comesos (2 d'octubre 1502); que els batlles instrlleixen «sur requisition du procureur fiscal (1628-1629); que el «Procurador fiscalis curie criminalis Vallium Andorre contra Jacobum X, agrícola oppidi de las Caldes parrochia de Andorra», (1733) el Veguer Episcopal sentencia i condemná a un andorra, mentre estava complint condemná arriba el Veguer Francés a...