El proces Penal

• Autor: Antoni Sabater i Tomàs
• Cargo del Autor: Jutge d'apel·lacions

1. Dret a Castigar

   La política criminal ofereix dos mitjans de lluita contra la criminalitat, les mesures preventives i les repressives. Les primeres sempre han estat considerades com la millor forma d'acció social, i les que al mateix temps ofereixen major possibilitat d'éxit. Pero quan els sistemes preventius, amb llurs intervencions educatives i reeducatives, mecániques, de profilaxis social, etc., son insuficients o ineficacos, com únic element d'oposició a la marea -segons Rappaport- sempre creixent del crim, sorgeix la potestat punitiva, perqué la pau social violada exigeix la reintegració i el restabliment de l'equilibri pertorbat. Es ofici propi del Dret i de la Justicia custodiar i salvaguardar la concordanca entre el deure d'una part, i el dret, per l'altra, i restablir-la si fos lesionada.

   El dret a castigar o penar, estigué, en temps molt llunyans, en mans dels particulars ofesos, pero, superada aquesta primera etapa jurídica natural, i després de laborioses evolucions históriques en les idees i principis, s'assolí una definitiva situació, que a l'ensems que proscrivia la primitiva, de fer la justicia per la seva má, es reconeixia a l'Estat el dret de l'enjudiciament i cástig de les conductes delictives, com a dimanant de la legitimitat del «ius puniendi» que li pertoca.

   Les raons que legitimen l'Estat per l'exercici d'aquesta funció son a més de les históriques, les d'ordre dogmátic que es poden reduir en un triple ordre de fonaments; Protecció de la Societat; protecció al particular, mitjancant la imposició serena de la pena adequada, evitant al mateix temps la venjanca de la víctima o de la col.lectivitat(1) i, per últim, procurar el bé comú que es veu afectat per causa de l'acció criminal(2).

   Paral.lelament al dret de castigar, s'insisteix en qué el delinqüent ha de sotmetre's al compliment de la pena, com un vertader deure. Petrocelli(3) afirma que el denominat dret subjectiu de punir és al mateix temps un deure. Deure que ha estat negat per Vasalli(4) en afirmar que no existeix un deure de sotmetre's a la pena, sino a una subjecció, consistent en la necessitat de sotmetre's a la sanció sense tenir el dret de resistir.

   Ara bé, la distinció entre subjecció a la pena i els deures que deriven de la mateixa, és inútil i aparent perqué entre el «subjacent a la sanció» i els «deures» que deriven d'aquesta situació, escriu Rodríguez Mourullo(5) és com si el que s'evadeix no violes el deure d'ometre tota resistencia ais órgans de l'Estat que executa la pena, sino com un deure divers, derivat de la subjecció mateixa a la pena, tot el qual sembla artificial i representa el fruit d'una mentalitat formalista que es complau en una multiplicado inútil de conceptes.

   Per exercitar el «ius puniendi», l'Estat ho ha de fer a través dels seus órgans de justicia, els quals han de realitzar una serie o successió d'actes encaminats a analitzar el delicte i el delinqüent i a mesurar la seva responsabilitat. Pero aquests actes no es poden realitzar amb un ordre capritxós o en el moment que els subjectes del procés prefereixin, sino en el moment i en l'ordre predeterminat per la norma, que és la que estableix l'ordre dels actes que integren el procés, que per aixó és pel que rep el nom de procediment.

   Sense procés no hi ha delicte, ni pena, perqué el Dret penal, per a realitzar-se, necessita ser declarat en una Sentencia, i ni el propi Estat ni el presumpte culpable poden renunciar al procés, imposant o acceptant cap tipus de pena sense el mateix.

   Carnelutti(1), escriu que els tres termes «delicte, pena i procés» son rigorosament complementaos; exclós un, no poden subsistir els altres dos; no hi ha delicte sense pena i procés, ni pena sense delicte ni procés, ni procés penal sino per a determinar el delicte i actuar la pena.

   Pero la clara i indubtable correlació entre pena i procés no és admesa unánimement pels autors, ni antics ni actuáis, perqué, mentre uns, ates el carácter objectiu i formal de dret processal, el consideren com a subordinat i al servei del Dret penal, en canvi altres defensen la necessitat del procés penal, concebent-lo com a condició del delicte, ja que la pena tan sols es pot imposar per medí del procés. La teoría minusvaloritzada está recolzada en la idea de qué l'auténtic Dret punitiu de l'Estat tan sols está representat pel Dret penal. Al contrari, no manquen tractadistes que exalten el Dret Processal i mantenen que l'auténtic dret punitiu de l'Estat, no radica en el Dret penal sino en el processal.

   Goldschmidt, en defensa de la independencia i autonomia del dret processal, afirma que no existeix un dret penal material independent, sino un Dret judicial material que, millor que regular la punibilitat, reglamenta les condicions baix les quals pot tenir efecte en el procés una condemna i la seva execució; per tot el que seglleix no val el propi autor no deuria existir un precepte que digués, a l'assassí correspon la pena de mort, sino que el Jutge ha de condemnar a mort l'assassí.

   Herce-Orbaneja(2) afirmen que «la subsidiaritat del Dret processal penal amb relació al Dret penal substantiu no deu entendre's en el sentit de qué ambdós hagin d'estar informáis pels mateixos principis i sotmesos a les mateixes corrents. El fi del procés criminal és l'actuació o realització del Dret material, no el fi mateix d'aquest últim dret.

   En definitiva, no es pot acceptar la posició panprocessalista d'englotir el dret material pel dret processal: ambdós compleixen funcions de gran valor jurídic i social; les seves relacions son necessáries i continuades, sense prevaléncia o prioritat de qualsevol d'elles, per l'exercici de la potestat estatal punitiva, amb prohibició de F auto-defensa, tant dels particulars com de F Estat.

2. Noves perspectives

   1. Introducció

      El constant augment mundial de la criminalitat no fa augurar la renuncia per part dels Estats a exercir l'acció punitiva per a castigar les infraccions penals, ni acceptar la teoría abolicionista que preconitza, al contrari, la supressió de les penes, i que s'organitza a l'entorn de les nocions de descriminalització, desjudicialització i despenalització.

      El sistema penal actual és pels abolicionistes violent i estigmatitzant, a l'ensems que representa un avatar historie que ha d'ésser superat, ja que és una expressió abusiva dels drets donats a l'Estat sobre les persones humanes.

      Louk Hulsman, catedrátic de dret penal de la Universitat Erasme de Rotterdam, opina «que han de deixar-se ja, les vies sense sortida del reformisme penal. Ha de deixar-se l'anacrónic mecanisme penal, ideat en el gresol d'una cosmologia religiosa antiquada, i donar pas a una societat adaptada al nostre temps». Sostenen els abolicionistes, per una serie de raons que no és del cas desenvolupar, que el sistema penal no és indispensable i que no es pot justificar, recolzant-se en una suposada noció ontológica del crim o delicte, perqué aquesta noció no existeix. En definitiva, volen que es suprimeixi el «ius puniendi» de l'Estat, pero que si els interessats ho desitgen tinguin la possibilitat de recorrer a la via civil, la qual ofereix molts avantatges sobre la via penal i a la que li atriblleixen una funció renovadora, específica, de guardia de les llibertats.

      Creiem que el model que els abolicionistes propugnen, no és suficientment válid en la lluita contra el delicte aixó no obstant, cal destacar que és opinió unánime entre els criminalistes la necessitat de disminuir l'impacte del sistema penal actual, fent-ne, cada vegada mes, un ús moderat i restringit i aplicant-lo tan sols com a últim recurs.

      En aquest sentit es propugna extreure dels respectius Codis penals infraccions del següents tipus: danys en accident de circulació; defraudacions de la propietat literaria i industrial, contra la honestedat, petits furts, estafes, apropiacions indegudes, xecs en descobert inferiors, calumnia, etc., sempre, naturalment, que no impliquin un greu perill o alarma social, com poden ésser els delictes dolosos contra les persones, tot alló relatiu a les drogues, a les medicines, al consum alimentan, etc.

      Les raons que aconsellen l'exclusió dels tipus delictius enumeráis, segons es posa de manifest en el XIII Congrés Internacional de l'Associació Internacional, celebrat a El Cairo, l'octubre de 1984, son: la manca d'interés públie per a exigir un procés penal; evitar l'estigma que les sancions penals provoquen; quan el procés penal pot perjudicar l'infractor, la víctima o la familia d'uns o altres, d'una manera desproporcionada ais beneficis que esperen obtenir del judici; quan es tracti de beneficiar les victimes del delicie(1); reconeix també per reduir el nombre de sumaris i disminuir a l'ensems els costos de l'administració de justicia.

   2. La diversió

      1. Concepte, justificado ifins

         Per resoldre les situacions problemátiques derivades de les infraccions penals esmentades «i altres que possiblement podrien afegir-se» per medi d'un sistema substitutiu del penal, ha sorgit la nova fórmula denominada diversió informal (dejudiciavisatium), que té per essencial finalitat la d'interrompre la investigació policial o sumarial o el procés, abans de dictar-se sentencia, i al mateix temps procurar la reconciliació entre la part infractora, la víctima o els membres d'una o altra familia, la Comunitat o entitats governamentals, la qual cosa es pot assolir per la própica iniciativa de les persones implicades, membres de la familia o intervenció de terceres persones, perqué manta vegada es considera que l'infractor no és mereixedor de cástig, ni que els fets realitzats necessitin la intervenció oficial; al contrari, el procés penal, en lloc de facilitar la solució de la situació conflictiva i establir la pau entre els afectats, crea un estat de tensió i de risc que dificulta l'avinenc.a.

         A més dels fins expressats se li atriblleix també altres dues finalitats: 1er. Evitar el perill de la hiper-criminalització, i 2on. Ajudar a superar la denominada crisi de punició.

         Aixó no obstant, la...